Arxiva a la Categoria 'Narracions imatges Mireia Bordonada'

18
oct
09

Los Mauer

parellasofa

Los Mauer, eran una pareja singular. Él era un artista sin demasiado éxito, ex- convicto de una de las cárceles más ‘prestigiosas’ de Miami.  Ella, antes de la operación, era go go en una discoteca gay de Berlín. Después del cambio de sexo , fue probando diferentes trabajos hasta que por fin, encontró a Richard; se unieron y ahora tiene un pequeño estudio de maquetación de películas.
Pero lo cierto, era que tanto ella como él hacían el papel de su vida cara el público; Natasha no podía parar de frecuentar los pub’s gay de la zona..era adicta al sexo, y Richard aún seguía con malas compañías, así que no tenían mucha vida hogareña. Aún así no podían estar el uno sin el otro, al principio cuando les conocí me parecieron dos personas de lo más despreciables por aquello de la doble moral, pero luego ví que eran felices con la doble vida que llevaban los dos lo sabían y se respetaban.
Al principio Richard me confesó que tenía miedo de que Natasha se fuera con otro hombre. La verdad es que desde la operación de cambio de sexo, se había convertido en una mujer muy bella, pero también confesó entre risas que si aún fuese un hombre igualmente se hubiera casado con él. Ella nos explico que tenía miedo al rechazo los hombres, ya que en el pasado le pegaron algunas palizas por ir vestido de mujer. Pero tras la operación, un dia se cruzó con Richard y apartó los miedos; dice que le costó mucho, pero en ese momento creyó que valía la pena arriesgarse y la verdad es que salió ganando. Aparte de lo que algunos anticuados puedan pensar creo que los Mauer, son una feliz pareja que se respetan mutuamente y que no tienen prejuicios a la hora de contarnos sus vidas, tienen una harmonía bizarra que les hace perfectos tal y como son.

Autor:

Noemí Andreu Colàs
1er Fotografia Artística

EADT

18
oct
09

DISORDER

La noche es larga. Enid, una rubia despampanante repleta de tatuajes conduce un autentico Mustang rojo del ’59. Se dirige a casa de su mejor amiga Leela, un pedazo de chica, morena, con mucho carácter. Se monta en el coche y se disponen a pasar una de las mejores noches de su vida, cargadas de alcohol y drogas. Enid ha dado por culo a su empleo en el Royal Burguer. Esto les sirve de excusa para salir y arrasar con todo. Llegan a su destino, el  “Warzone Club”, típico bar de carretera de los años ‘50 repleto de camioneros borrachos. Leela pone medio dolar en el toca- discos y los deleita con un baile muy sensual.

tatu

sado

Mientras tanto la ciudad y parte del país están aterrados por una pareja de asesinos. Unos hijos de puta peligrosos quien se cargan a todos los que pasan por delante de su jodida cara. Ellos son Travis y Juliette, una pareja joven, ella 7 años más joven que él, del cual están muy enamorados el uno al otro. Juliette parece una chica tierna y adorable, pero detrás de esa preciosa cara, se esconde una terrible persona. Travis, es un tipo duro. Siempre ha llevado una mala vida, lleva un largo historial de asesinatos. Pero para él, eso no es suficiente. Hay que superar a Billy el peligroso. Billy consiguió matar a 25 víctimas inocentes en menos de 1 mes. Y porque la justicia lo pillo antes de que pudiera matar a más. Así que Travis y Juliette estaban en ello. Llevan ya 19 víctimas por su camino. Solo les quedan 6 para atrapar a Billy y con mucho orgullo superarlo. Y ellos, saben que pueden.

parellasofa

La puerta del “Warzone Club” se abre estrepitosamente y por ella aparece Randy, un chico del pueblo que por mala suerte, terminó siendo un fracasado. Su madre es alcohólica desde que el iba al colegio. Y su padre los abandonó un mes después del parto. Parece mentira que detrás de esa sucia y mal oliente ropa, haya un tipo verdaderamente bueno. Randy se acerca a la mesa donde estaban sentadas Enid y Leela. Me parece que me debes un baile, dice Randy a Enid. Enid le prometió un baile a cambio de drogas hacía ya unos días. Pero Enid se negó. Esa noche no estaba para tonterías. 3 chupitos de Jagüermeister le dijo Randy al camarero. Lo prometido es deuda nena, exclamó Randy.

punk

Juliette esta hambrienta e insiste en parar a comer algo. Convence a Travis y se detienen en ‘’Jou’s restaurant” un restaurante llevado por un matrimonio y su hijo, residentes y conocidos por todo el pueblo. Travis pide dos menús gigantes y bebida para llevar. La espera es larga. Pero parece que los del restaurante han reconocido a la pareja. La mujer temblando no lo duda ni un momento y coge el teléfono para llamar a la policía. Pero Juliette se le adelanta y apunta con su pistola a la mujer.

- Todos al suelo joder y como vea que alguien tiene alguna intención me lo cargo en un instante- dice Juliette.

Se oye un ruido, parece ser que uno de los clientes intenta escapar despavorido del restaurante.

Pugh!

Travis saca su arma y lo mata. Entonces los dos empiezan a disparar a todos los del restaurante. Por suerte, el dueño consigue esconderse detrás de la barra. Llorando les ruega que no lo maten. Y así es. No lo matan. Los jóvenes asesinos siempre dejan a alguien vivo para que cuente la historia. Cogen su comida, se suben al coche y siguen su camino.

Enid y Leela salen del bar, Randy insiste con el dichoso baile. Pesado a decir basta. Pero cada uno sigue por su camino. Las chicas al volante, por la carretera van hasta el culo de drogas. Un coche se les arrima por detrás, empezando una persecución. Dándoles golpes hasta conseguir sacarlas de la carretera. Pero ellas no se rinden. Apagan luces y motores y consiguen camuflarse. El coche les ha perdido el rastro. Encienden motores y la persecución da la vuelta. Las chicas consiguen atraparlo dándole un brusco golpe por detrás. Y el tipo queda inconsciente. El kamikaze que ha estado a punto de matarlas es Randy. No se lo piensan ni un minuto, que se llevan al chico atado y tiran su coche al río. Llegan a un almacén abandonado a las afueras de la ciudad. Cargan con el cuerpo inconsciente de Randy hasta el interior y lo atan en una silla.

Randy recobra el conocimiento y las chicas aprovechan para torturarle durante un largo rato. El chico les pide que terminen con ese sufrimiento de una vez. Hacía falta una súplica para que la cosa empeorara. Enid ni corta ni perezosa coge la navaja que lleva siempre en su bota y le corta un dedo. A la vez, Leela coge un bote de gasolina y lo rocía de arriba abajo. El cigarro de Leela esta a punto de terminarse. Pero la puerta del almacén se abre de repente y por ella aparecen Travis y Juliette.

Travis está herido y necesitan esconderse para recuperarse al menos una noche. Se crea una gran tensión. Las chicas no saben dónde ponerse, reconocen esas caras. Y quien no? Todo el país podría reconocerlas. Juliette saca su arma y pugh! Se las carga al instante. Desatan a Randy y él suplica su libertad. Todos saben que siempre tiene que quedar uno para que cuente su historia, no? Randy se va, y cuando cruza la puerta, saca su arma y dispara a la pareja. Nadie podría creer, ni él, lo que acababa de hacer. Había acabado con la vida de los asesinos más buscados y peligrosos del país. Pero a Enid aún le queda un soplo de vida y antes de que Randy cruzase la puerta.

Pugh!

Una bala le traviesa el cráneo. Y cae fulminado…

Autor:

Marta Durà

1er Fotografia Artística

EADT

14
oct
09

REFLEXIÓ IMPORTANT

ventana

Un altre matí em desperto al mateix llit, envoltat de la mateixa merda i mirant el dia que fa per la finestra i repetint-me constantment que estic fent aquí. Realment sembla molt fàcil, si, podria sortir al carrer a mirar-me les coses des d’un altre punt de vista, però quin altre punt de vista? No en trobo cap més, tot és així de simple i per molt que provi d’enganyar-me, estic vivint en un món de molta merda on al final la merda ens acabarà menjat.

No faig vida entre persones, la faig entre bèsties egoistes, és molt trist… Tot podria ser molt fàcil si entre tots aportéssim de la nostra part, però la societat ja s’ha tornat del tot boja, és massa tard…en comptes de viure la vida, el que es fan és sobreviure a res.

No cal ser molt llest per arribar a la mateixa conclusió que jo, tots sabem que avui en dia si no tens diners no ets feliç; tot i tenint diners la gent no és feliç; i els que realment són feliços estan infravalorats per aquesta societat egoista i envejosa, com podem anar bé? Siguem realistes, això no ho arreglarem. Serà millor que deixi de pensar i surti al carrer a somriure-li a la vida i a observar totes les merdes que es creuin al meu camí; sense jutjar-les ni donar-les-hi més importància de la que es mereixen. La resta del món que visqui com vulgui!!

Mai millor dit –deixar de pensar-. Perquè s’ha de pensar en què faré o què he fet? És perdre temps! Fes el que vulguis! A tu ara mateix et ve de gust cridar, doncs crida! Crida ben fort, com si estiguessis sol, que et dirà la gent? Que digui el que vulgui! Has fet el que tenies ganes de fer, i això és realment important, que tu et sentis bé,sempre respectant, és clar.

Havent fet aquesta reflexió, necessària quan veus que ets una peça que no acabés d’encaixar, es l’hora que surto al carrer i intento trobar el punt de vista necessari per ser feliç; miro el paisatge, escolto els sorolls de la natura, oloro les flors, i aquesta nit quan el meu cos ja no pugui més, quan hagi fet tot el que em fa feliç, me’n aniré al llit amb sensacions molt diferents a les d’ahir, me’n aniré a dormir plena de felicitat.

Demà m’aixecaré i comprendré que el món ha de canviar la mirada, però abans de canviar el món, m’he de canviar a mi mateix.

 

Autor:

Sònia Blay Nolla

1r Fotografia Artistica

EADT

14
oct
09

Pensamientos sobre Max

amorperro

-“A max le da miedo el cuadro, el que esta colgado en la pared. No se exactamente por qué… Desde hace tiempo, ni se acerca a la salita. Supongo que le recodará a algo, después de todo no siempre ha estado con nosotros, ve algo de su pasado en él. Deberia preguntarle. Si, le preguntaré! Los secretos no son buenos, no todos. No deberia esconderme cosas. Yo le quiero mucho y quiero que confie en mi. Mi pequeño Max. Quiero ayudarle! Por que le tiene miedo a ese cuadro? Es posible que lo haya visto alguna vez, en algun lugar, y no le guste recordarlo.

Si es eso tendria que contarmelo, mi niño, tan indefenso, tan tierno, debe saber que puede confiar en mi, y asi ha de ser. Todo lo que le ocurra me importa, casi le he visto crecer, y no soporto que sienta esa angustia. Todo esto me descoloca tanto a mi como a él. Soy su madre, su protectora, y esto me supera realmente. No soy tan fuerte como parezco, pero puedo superar cualquier cosa, si él me entrega a cambio su confianza. Se que lo hará y se que conseguirá superarlo, los dos juntos… Mi pequeño Max, el pobre, le tiene miedo al cuadro…”

-“Max no se acerca a la habitación, ella dice que le tiene miedo al cuadro, pero realmente, solo es un cuadro, no creo que sea eso, menuda chorrada, solo se le ocurren a ella esas invenciones. A lo mejor nota el olor a pintura. Hace tiempo que pinte esa habitación, pero los perros notan mucho más los olores, no? Puede que sea eso. Bah! No sé que le pasa al puñetero perro, menudo tonto. Lo recojimos de la perrera, y ya estaba algo tarado, y encima no para de mimarlo, parece más persona que yo mismo, el chucho. Es gracioso…

Le diré que no le trate de esa forma, lo malcria la tia, que no veas… asi no se educa un perro, no puedes tratarle como a un crio, como si fuera tu niño o algo parecido, solo falta ponerle una silla en la mesa y en vez de una manta en el suelo una cama en la habitación, ya de paso se la ponemos en la habitación recién pintada, con el olor y junto al cuadro, eso si seria garcioso, incluso ella no caeria en el detalle de que su Max, su pobre Max, estaria cagado de miedo…”

Autor:

Aranzazu Gutièrrez Castro

1r Fotografia Artistica

EADT

13
oct
09

La niña de papá

En el bar mas oscuro y ruinoso de toda la ciudad, entra una joven,de pelo rubio tintado,

con los ojos pintados de un negro profundopara endurecer su mirada,

medias de rejilla y tacón alto parahacer sonar sus pasos al entrar.
Empuja la primera cerveza del dia, evitando crecer y tener que
pensar, y prefiriendo jugar a la niña mala gastando los billetes
que su papá se esfuerza por ganar.
leopard
Todos la miraban al pasar , no le podian sacar la mirada de encima,
la niña de papá tambien queria que la miraran, que le hicieran caso,
así que decidió salir a conocerla para aprender de ella e intentar
ser aún mas deseada, mas observada, mas segura..

La rubia se acercó a la morena y la invitó a una cerveza, algo que
nadie puede rechazar. Se pasaron horas hablando y parecia que a la
morena le interesaban las niñas de papá, incluso acabó
invitándola a su apartamento a cenar para acabar de conocerse mejor.
Al llegar a su casa , la niña estaba incomoda, no acababa
de entender la situacion , pero queria saber mas de ella,
queria estar cerca de ella. Observó cada detalle de la casa ,
era oscura , extraña, algo estrambótica. Habian muchas cosas
que no encajaban con su lugar, pero lo mas extraño eran los
cuchillos jamoneros colgados de las paredes y todos los
objetos de tortura que le seguian.
sado
Cuando la sangre empezó a correr rapidamente por sus venas y su
pulso empezó a descontrolarse al paso del miedo, la chica agarró
a la niña por el cuello y le arrancó un mechón de pelo rubio de
la cabeza que cayó a los pies vestidos de tacón alto.

Ahí es donde la niña de papá hechó a su papá de menos.

La chica degolló a la niña, retorciéndose de placer
para despues bañarse con su sangre para así purificar su alma.

El padre de la niña lloró la perdida de su hija, y se preguntó
el porqué de esa injusticia, y se sintió culpable, quizás
debió darle menos caprichos y más amor.

Autor:

Silvia Giménez
1r Fotografia Artística
EADT

13
oct
09

00:00

ventana

14:23

Quin dia tant genial que fa. Avui estic millor que bé; la nit d’ahir m’ha donat forces per aguantar el que se’m posi davant.

Hauré de trucar-lo per saber com va acabar la nit i per agraïr-li que m’invités a la millor farra de la meva vida. I ja de pas, potser em sap dir el nom d’aquella noia…

sado

02:48

No m’ho puc creure… va l’idiota i em diu que no! A mi! Però qui s’ha cregut que és aquest capullo? L’invito a la meva festa, a beure, a farla… i que en trec jo? Reeees! Això no pot quedar així; vaig a buscar-lo i a dir-li quatre coses al imbècill del Javi.

tatu

09:09

Ostia, quina hora és? Merdaaaaaaaaaaaa! Faig tard al curro! Joder…

I que faig amb aquest tio? El desperto? Millor que no… m’ho vaig passar bé, però no m’agradaria que em demanés el meu número…

Sònia, agafa la roba cuidadosament i vesteix-te sense fer soroll… Merda, i el tanga?

punk

10:58

Cada nit la mateixa merda; la mateixa gent, el mateix cubata, els mateixos bars… N’estic fart, un canvi però ja! No puc seguir mentint, amagant-me d’aquesta manera, haig de ser tal i com sóc… I si al tio d’ahir li agradava? Potser vaig perdre una oportunitat d’or! Quina merda de marica que sóc…

moto

15:36

- Ei Said! Com estàs tio?

- Ostia, pos me n’alegro per tu, la veritat és que ho necessitaves…

- Doncs a mi molt bé també. Vaig acabar la farra amb el Dani, el punki aquell, i em va portar a un garito genial. Molt bon tio per cert, no el coneixia massa i la veritat esque és bona gent.

- Mira, jo no, no vaig tenir la sort d’acabar sucant com tu…

- Amb la Mònica? Ni boig nen! Que va, que va, ella volia, però jo passo. Em va fotre un merder davant de tota la penya tio, que ni t’ho imagines. Està tarada i no la soporto.

- Que cabrón! No te n’enrecordes de com es deia la tia? Ja et val… Es deia Sara, vols el seu mòvil?

Autor:

Laia Barberà Ramón

1er Fotografia Artística

EADT

13
oct
09

RADICAL

Hoy no es un dia cualquiera, al levantarme me he vuelto a acordar de ti. Dejar nuestro piso para irme a casa de mis padres no es que me guste, más que nada porque me doy cuenta de lo mucho que he dejado atrás todo este tiempo que he estado contigo, aunque tú no creas lo mismo. Pero bueno, aquí estoy, en mi antigua habitación pensando sobre todo lo que hemos pasado juntos y de cuando te traje al Socio para tu cumpleaños, solo tenia un mes y ya la liaba por el piso destrozando todo lo que habiamos reciclado de la basura. Pero gracias a eso pudimos renovarlo todo y poco a poco fuimos haciendo de la nada y la basura nuestro mundo sin tener que dar explicaciones a nadie.

amorperro

Hasta que pasa lo que pasa con el tiempo; no sé si habrás sido tu o habré sido yo, pero las cosas ya no son como eran porque no estoy dispuesto a hacer lo que tu me digas, simplemente por el hecho de que tu te sientas siempre a gusto, porque yo soy como soy y puedo aguantarme las cosas hasta que exploto. Pese a todo estoy tranquilo porque se que no he hecho nada mal y si lo he hecho ha sido por ti, aunque tu no sepas verlo así.

Por eso estoy hoy aqui sin sabes que hacer, ni a donde ir; solo se que quiero volver a empezar de cero aunque me cueste lo que me cueste solo tengo una cosa clara en mi cabeza y es que no volveré a cambiar mi condición de RADICAL y menos por amor porque si he aprendido algo de esta relación esque no puedes dejar atras tus amistades, gustos y aficiones por una persona; pues el mundo es suficientemente grande como para encerrarte entre cuatro paredes.

punk

Autor:

Glenda Guerrero

1r Fotografia Artística

EADT

13
oct
09

Quatre parets

parellasofa

Sempre he sigut algú pel qual la llibertat ha significat molt més que una simple paraula. Des de que tinc ús de raó he valorat més que cap altra cosa el fet qde no posseïr no cordes ni lligams. Poder ser jo. De fet, sempre he considerat els moments de soledat els meus tresors més preuats.

Encara que no m’agradi reconeixer-ho, el cert és que a tothora ho he tingut tot planejat, i si alguna cosa tenia clara des d’un principi, era el meu futur, el que em disposaria a fer i alló que faria: dedicar-me plenament a viure la vida, a gaudir de cada segon del meu viatge. Viure el moment, sent l’únic que pogués escollir el meu rumb i l’únic capaç de girar el meu timó. Anar d’aquí cap allà, ser un nòmada etern sense un camí concret. Cap expemple a seguir, sens dubte, però que podria ser jo mateix. Cares noves m’esperarien a cada port i MAI permetria que quatre parets em mantinguessin allunyat dels meus somnis.

Si sempre he sigut com el nen que tot ho volia, i que ho volia ràpid. I viure ràpid és exactament allò que sempre he desitjat.

Saps prou bé que no crec en el destí. Suposo que ha sigut l’atzar qui m’ha fet una juguesca. La qüestió és que al final res ha semblat succeïr tal i com m’esperava.

Diuen que la sort està en trobar-se en el lloc just en el moment adient. Bé doncs, la sort no va estar del meu costat aquell dia.

El bar de sempre, a la taula del fons, a la cadira de la cantonada, com sempre. Les sis i vint-i-cinc minuts, aproximadament. L’instant fatal, el desencadenant de tot un seguir de successos que a un ritme trepidant marcaríen un abans i un desprès en la meva història.

I sí, ara ja ho saps, va ser el dia que vam creuar les mirades per primer cop. Encara somric d’orella a orella quan recordo l’excusa de l’encenedor que vas fer servir per, cinc minuts més tard, acostar-te’m tímidament. Duies aquella samarreta de color verd que tant m’agrada i que tant et complau de posar només per recordar-me un i un altre cop aquell sis de novembre.

Creu-me, manquen milers de paraules en el meu diccionari per aconseguir descriure com de meravellós ha sigut compartir els meus dies amb tu. Només com tu ho saps fer, has omplert de màgia cada dia i cada nit que junts hem passat. Aquestos, ara, són impossibles d’esborrar de la meva memòria.

I creu-me, no és gens fàcil escriure’t aquesta carta, ja que no es tracta d’una justificació, dons sé massa bé que tot això no en té cap. Tampoc busco que em perdonis ni que ho entenguis, jo no ho podria fer. Simplement vull donar-te un perquè (potser fent un intent de mantenir neta la meva consciència) i el més difícil de tot plegat; dir-te l’últim adéu.
Enamorar-me no es trobava dins dels meus plans, però va ser un fet que va sorgir i que jo no vaig aconseguir d’evitar (i et puc assegurar que vaig intentar-ho). I ara, entre aquestes parets m’hi sento com un pres.

Quan hagis acabat de llegir aquesta carta hauràs arribat de la feina. Seràn aproximadament les sis i trenta-cinc minuts. Aleshores jo ja hauré creuat la porta i el meu tren ja haurà abandonat l’andana.

Sincerament, un perfecte desconegut.

PD: He deixat les meves claus dins del cendrer.

PD2: Aquí et deixo la nostra última foto, la tenia guardada a la cartera, pots fer-ne el que vulguis. Crema-la, si vols.

PD3: Queda’t els cactus, no me’ls he pogut endur. Recorda que cal regar-los cada deu dies.

Autor:

Cristina Claramunt

1r Fotografia Artistica

EADT

13
oct
09

Duality

'Interiors' Mireia Bordonada

No ho tindria que haver fet… Aquesta reflexió, aquest pensament o dubte és l’únic que hem ve al cap al veure la foto. Sentat al llit me’n recordo de quan era ell qui hi estava, amb la seva càmera, com sempre dient-me com m’havia de ficar.

És ara quan hem dono conta i veig el que es veu en el meu retrat, la doble personalitat de la que hem parlava, el sentit de fugida o de llibertat i que jo li deia: “calla home, jo no en tinc de tot això, jo sóc un punk dels de veritat!” però potser no ho era o potser no ho era fins el moment en que vaig conèixer el Jon:

Era una nit d’un dia com avui, ara farà un any, o menys potser, tocaven a un bar de Barcelona uns amics nostres, no se ni com, com sempre vaig acabar en mig d’una baralla, però aquesta vegada vaig sortir perdent jo, vaig acabar a comissaria i finalment després d’una nit a la garj0la, tornava cap a casa, pensant com moltes altres vegades en la meva vida i en el que havia fet fins al moment quan vaig ensopegar amb algú, ni el vaig mirar i vaig continuar caminant. En aquell moment em van cridar darrera meu:

-Perdona! Noi! El de les punxes!

-Jo? Vaig contestar

-Si si! Tu, m’agradaria fer-te una proposta, sóc un fotògraf i estic intentant captar les personalitats de la gent del carrer i crec que tu series una bona foto.

- Una bona foto? Jo sóc un Punk dels de veritat, jo passo de personalitats i fotos, deixa’m en pau que no estic per tonteries

- Bé, si t’ho penses, aquí tens el meu número, pensa que potser podries descobrir el que sempre has volgut saber de tu mateix

- Que si, que si, vinga vagi bé

Vaig marxar, però no se ni per qué, no parava de donar-hi tombs al que m’havia dit, per que realment, qui soc jo? Tinc el que sempre he volgut? Així que al dia següent, el vaig trucar, com no ell ja sabia que ho faria… Em va dir per quedar i anar a prendre alguna cosa per fer com una mica d’entrevista.

Vaig acudir a la cafeteria una mica incrèdul, rodejat de dones grans prenent cafès em vaig sentir una mica observat a l’entrar i en una d’aquelles taules estava ell, se’m va presentar i em va invitar a el que volgués, com no una mitjana, va començar a preguntar-me coses, sobre mi, la meva infància, els meus amics que tot plegat no entenia que tenia a veure amb la fotografia, però tampoc m’hi sentia incòmode, fins i tot em vaig atrevir a parlar amb ell, de diverses coses que feia molts anys que no parlava amb ningú i això que era un desconegut, però no m’importava.

Poc després vam tornar a quedar, una altra vegada per pendre alguna cosa i continuar parlant i després va manar a fer fotos per diversos carrers, ara sí, em sentia una mica estrany, no em veia de model i em deia que no em preocupes, sigués jo mateix, finalment li vaig dir que si volia que fos jo mateix, pugéssim a casa meva i potser estava millor. Però no va millorar massa, al final li vaig dir que ho deixés estar, que no havia d’haver fet això i em vaig seure a la finestra, en aquell moment, quasi d’amagat em va fer la foto.

No vam tardar a tornar a quedar per tornar a veure com havia anat les sessions i l’única que ens agradava era aquesta, deia que veia realment com era jo, tot i que jo no li donava importància, em sentia bé amb ell, era una bona persona, era comprensible i m’ho passava bé, m’agradava estar-hi, fins i tot vaig pensar que massa, em començava a preocupar i tot, em deia a mi mateix “només es un bon amic, tu ets punk i els punks no tenen aquests sentiments”

Vaig quedar amb els meus amics i els hi vaig explicar els dies de sessió, se’n van riure de mi, com no, però quan els vaig dir el nom, va ser pitjor:

- No fotis que t’ha fet unes sessions el marica del Jon? Ja t’ha despullat o no? Vigila, que aquest es gay eh!

- Però que dieu? Jo passo d’aquests rotllos, jo sóc un home de veritat, dels de la bona música i les bones punxes, que li donguin pel cul al Jon!

- Si segur, però després segur que hi tornes a quedar i tornes a donar-li el que li agrada, que tots sabem que en el fons…

- I una merda! A mi m’és igual el paio aquest!

- Si es veritat, queda amb ell aquesta nit i li donarem el que es mereix!

- I tant que ho faré!

I ho vaig fer, aquella nit li vam donar una sorpresa, el vam sorprendre tapats amb passamuntanyes i li vam donar fort, entre els seus crits, se’m va quedar mirant als ulls, m’havia reconegut, o no.

Ara fa poc, vaig rebre una carta, amb aquesta foto i on em deia que ja havia vist quina personalitat havia escollit, la de “forever punk” la del mascle, però que tot i que no volgués, el meu reflexe sempre estaria a la finestra. I potser si que es veritat…

Autor

Josep Manel Raigal Miralles

1r Fotografía Artística

EADT

13
oct
09

Vida

'Interiors'

Es deia Anna, una noia que semblava que s´havia de menjar el món; emprenedora, valenta, decidida, lluitadora…i de sobte la seva vida va fer un gir de 360 graus quan el seu xicot la va deixar per una altra.

'Interiors'
Allí va canviar tot. L´Anna es va començar a ensorrar, a perdre aquella vitalitat i energia que tant la caracteritzava, semblava una altra persona, de veritat.
El seu món es va començar a enfosquir no sabia com sortir-se´n.
Passava hores i hores asseguda al sofà, amb la mirada fixa, amb el pensament en blanc, sense ganes de parlar.
I la veritat es que no ha de ser gens fàcil arribar a casa i trobar-se en Dani (el seu xicot) al llit amb la seva millor amiga.
La gent del barri ja ho deia ja que era un bala perduda!
Tot el dia de bar en bar, fumant herba per tots el racons, pintant parets i fent carreres de motos. Sense estudis, ni feina ni cap tipus de futur prometedor.
I pensaves, que hi feia l´Anna amb en Dani ? Allò no podia funcionar de cap manera.

'Interiors'

Sovint ella somiava desperta, s´imaginava la seva vida al costat d´ell , vivint junts, amb una casa de conte de fades, i sovint es veia asseguda al sofà al seu costat parlant de coses tant simples de com havia anat el dia, o simplement s´imaginava que es miraven fixament, sense tenir la necessitat de dir-se res. No necessitaven paraules, era una parella del tot compenetrada. Així ho somiava.
Però la realitat era una altra, ni va viure mai amb el Dani, ni el Dani va deixar de ser aquell “ personatge “ que havia sigut tota la seva vida, ni l´Anna va tornar a ser aquella noia que havia sigut fins ara.

Ella poc a poc va anar canviant, després de la ruptura amb el Dani a ella ja no li importava res i va decidir tirar la seva vida per la borda, així de senzill.

Fins i tot va canviar la seva manera de vestir, la veies pel carrer i no la coneixies, gràcies al seu canvi d´ imatge radical molta gent es preguntava si la seva nova professió era “ prostituta”.

'Interiors'

La van acomiadar de la feina per la seva irresponsabilitat i es va haver de llogar una habitació al pitjor carrer del barri.
Una trista habitació , sense finestra, amb uns mobles de l´any de la pera, petita i estreta com un embut, que prou feina va tenir per posar-hi totes les seves coses.

Aquella era la seva nova vida. Envoltada de misèria, de males companyies, amb una família que ja no volia saber res d´ella, sense cap amic que li fes costat, fent de prostituta pels carrers més tètrics del barri, i vivint en una ruïnosa habitació on semblava que les parets havien de caure sobre ella.

Semblava que no hagués viscut mai aquella vida d´abans, res s’ apropava ni de bon tros al seu passat, però això si, tot i havent passat el temps, encara tenia la foto del Dani a la seva tauleta de nit.

Marta Vidal Pérez

1er Fotografia Artístics

EADT




Grup 1er Foto Artística

Narracions

Entrades més vistes

  • Cap

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.