
No ho tindria que haver fet… Aquesta reflexió, aquest pensament o dubte és l’únic que hem ve al cap al veure la foto. Sentat al llit me’n recordo de quan era ell qui hi estava, amb la seva càmera, com sempre dient-me com m’havia de ficar.
És ara quan hem dono conta i veig el que es veu en el meu retrat, la doble personalitat de la que hem parlava, el sentit de fugida o de llibertat i que jo li deia: “calla home, jo no en tinc de tot això, jo sóc un punk dels de veritat!” però potser no ho era o potser no ho era fins el moment en que vaig conèixer el Jon:
Era una nit d’un dia com avui, ara farà un any, o menys potser, tocaven a un bar de Barcelona uns amics nostres, no se ni com, com sempre vaig acabar en mig d’una baralla, però aquesta vegada vaig sortir perdent jo, vaig acabar a comissaria i finalment després d’una nit a la garj0la, tornava cap a casa, pensant com moltes altres vegades en la meva vida i en el que havia fet fins al moment quan vaig ensopegar amb algú, ni el vaig mirar i vaig continuar caminant. En aquell moment em van cridar darrera meu:
-Perdona! Noi! El de les punxes!
-Jo? Vaig contestar
-Si si! Tu, m’agradaria fer-te una proposta, sóc un fotògraf i estic intentant captar les personalitats de la gent del carrer i crec que tu series una bona foto.
- Una bona foto? Jo sóc un Punk dels de veritat, jo passo de personalitats i fotos, deixa’m en pau que no estic per tonteries
- Bé, si t’ho penses, aquí tens el meu número, pensa que potser podries descobrir el que sempre has volgut saber de tu mateix
- Que si, que si, vinga vagi bé
Vaig marxar, però no se ni per qué, no parava de donar-hi tombs al que m’havia dit, per que realment, qui soc jo? Tinc el que sempre he volgut? Així que al dia següent, el vaig trucar, com no ell ja sabia que ho faria… Em va dir per quedar i anar a prendre alguna cosa per fer com una mica d’entrevista.
Vaig acudir a la cafeteria una mica incrèdul, rodejat de dones grans prenent cafès em vaig sentir una mica observat a l’entrar i en una d’aquelles taules estava ell, se’m va presentar i em va invitar a el que volgués, com no una mitjana, va començar a preguntar-me coses, sobre mi, la meva infància, els meus amics que tot plegat no entenia que tenia a veure amb la fotografia, però tampoc m’hi sentia incòmode, fins i tot em vaig atrevir a parlar amb ell, de diverses coses que feia molts anys que no parlava amb ningú i això que era un desconegut, però no m’importava.
Poc després vam tornar a quedar, una altra vegada per pendre alguna cosa i continuar parlant i després va manar a fer fotos per diversos carrers, ara sí, em sentia una mica estrany, no em veia de model i em deia que no em preocupes, sigués jo mateix, finalment li vaig dir que si volia que fos jo mateix, pugéssim a casa meva i potser estava millor. Però no va millorar massa, al final li vaig dir que ho deixés estar, que no havia d’haver fet això i em vaig seure a la finestra, en aquell moment, quasi d’amagat em va fer la foto.
No vam tardar a tornar a quedar per tornar a veure com havia anat les sessions i l’única que ens agradava era aquesta, deia que veia realment com era jo, tot i que jo no li donava importància, em sentia bé amb ell, era una bona persona, era comprensible i m’ho passava bé, m’agradava estar-hi, fins i tot vaig pensar que massa, em començava a preocupar i tot, em deia a mi mateix “només es un bon amic, tu ets punk i els punks no tenen aquests sentiments”
Vaig quedar amb els meus amics i els hi vaig explicar els dies de sessió, se’n van riure de mi, com no, però quan els vaig dir el nom, va ser pitjor:
- No fotis que t’ha fet unes sessions el marica del Jon? Ja t’ha despullat o no? Vigila, que aquest es gay eh!
- Però que dieu? Jo passo d’aquests rotllos, jo sóc un home de veritat, dels de la bona música i les bones punxes, que li donguin pel cul al Jon!
- Si segur, però després segur que hi tornes a quedar i tornes a donar-li el que li agrada, que tots sabem que en el fons…
- I una merda! A mi m’és igual el paio aquest!
- Si es veritat, queda amb ell aquesta nit i li donarem el que es mereix!
- I tant que ho faré!
I ho vaig fer, aquella nit li vam donar una sorpresa, el vam sorprendre tapats amb passamuntanyes i li vam donar fort, entre els seus crits, se’m va quedar mirant als ulls, m’havia reconegut, o no.
Ara fa poc, vaig rebre una carta, amb aquesta foto i on em deia que ja havia vist quina personalitat havia escollit, la de “forever punk” la del mascle, però que tot i que no volgués, el meu reflexe sempre estaria a la finestra. I potser si que es veritat…
Autor
Josep Manel Raigal Miralles
1r Fotografía Artística
EADT